Són els aliments!!!
Els darrers dies en plena tensió sobre l’aigua hem sentit un seguit d’arguments desinformats sobre l’agricultura. Com a economista president de la Comissió d’Economia Agroalimentària crec interessant corregir. Hem sentit des diferents cercles influents que, atesa la insignificança del pes de l’agricultura catalana en el PIB català, aquesta no podia ser preferent a l’hora d’establir prioritats. Com a resultat la primera mesura efectiva contra la sequera ha estat tancar el canal d’Urgell. No és el regadiu, són els aliments! Ni tant sols s’ha tingut en compte el 51 % de regadius moderns i eficients que ja hi ha. Una mesura que hauria estimulat a fer la transformació vers la modernització als que encara no hi han optat.
Va ser Machado que va dir que no s’havia de confondre valor i preu. Però a Catalunya, pel que sembla, no llegim a Machado, i tampoc llegim les estadístiques. Parlem d’estadístiques, doncs. Segons dades 2020 de l’IDESCAT -les darreres per poder fer la comparació- l’agricultura aporta l’1,1 % del PIB català. Sembla, doncs, que haurem de donar la raó als que diuen que és una activitat insignificant. Però hem llegit poc, hem anat massa de pressa amb les conclusions. Inferior a aquest percentatge del 1,1 % de l’agricultura s’hi troben entre altres sectors: les industries extractives, la tèxtil, la fusta i paper, les arts gràfiques, cautxú i plàstics, productes minerals no metàl·lics, metal·lúrgia, productes informàtics i electrònics, fabricació de maquinària, fabricació d’equips elèctrics, mobles i reparació i instal·lació de maquinària.
Per coherència hem d’afirmar que tots aquests sectors són insignificants. Així a qualsevol Conseller d’Economia aquests sectors no li haurien d’importar. Per la mateixa regla de tres, el 0,3 % del PIB de la captació, potabilització i distribució de l’aigua hauria de fer-nos considerar que és absurd destinar recursos a un sector insignificant com l’aigua. També podríem afegir al sac dels insignificants l’energia que només representa l’1,6 % del nostre PIB. Aigua, Energia i Agricultura són així sectors insignificants. El que hem de fer, segons sembla, és centrar-nos en el turisme i oblidar-nos de produir res, sense aigua, electricitat i aliments. Som rics i ho comprarem tot a fora.
L’agroalimentació el primer sector manufacturer de Catalunya
Tanmateix, l’error és encara més greu quan parlem d’aliments. És cada vegada més difícil separar agricultura d’indústria alimentària, la creixent integració ho fa molt difícil. A més, moltes activitats que fins ara feien els pagesos ara ho fan els mateixos pagesos o altres però transformats en empresa de serveis. En qualsevol cas, l’agroalimentació (agricultura més industria alimentària) és el 4,1 % del PIB. Per sobre de la industria química i petroli (2,1 %) i de la indústria farmacèutica (1,58 %). La pregunta que ens hauríem de fer seria: on són els percentatges de PIB que ens portarien fins al 100 %?. La resposta és: són els serveis. Hem convertit tota la nostra activitat en serveis, de transport, financers, d’assessorament, de consultoria, d’enginyeria, d’advocacia, de gestió econòmica, etc.
Una forma per apropar-nos al valor total de la nostra alimentació ens l’ofereix l’estructura de l’IPC. Segons aquesta estructura, el 22,6 % del nostre consum són aliments consumits a la llar, el 3,1 % son begudes consumides a la llar. Cal també considerar una part destacable del 13 % de consum -no desglossat a les estadístiques de l’INE- en hotels i restaurants. Segons això podríem dir que (incloent els restaurants) la nostra alimentació representa a l’entorn d’un 30 % del nostre consum, quelcom més que una insignificança.
Un menyspreu que no té cap sentit.
No s’ha atrevit ningú en plenes facultats intel·lectuals a dir que atesa la insignificança del PIB de l’energia aquest tema no li importava. Però amb els aliments sí que es fa. O millor dit amb la producció d’aliments. Estem orgullosos d’exportar cotxes però ens escandalitzem de l’exportació de carn i elaborats carnis. Estadísticament hem estat considerats fa pocs anys el segon clúster agroalimentari d’Europa.
Però no ens agrada el que produïm. No ens hem preguntat perquè produïm el què produïm, ni ens hem preguntat com ho hem fet per esdevenir un gran productor d’aliments en un país muntanyós, amb àmplies àrees semiàrides. Si ens ho haguéssim preguntat i respost probablement hauríem valorat amb bona nota la nostra estratègia alimentària que ha permès que, tot i tenir-ho tot en contra i amb un baix grau d’autosuficiència alimentària, hem sostingut la població al territori i produït aliments amb un saldo comercial positiu (118 %). Pel contrari, a la societat catalana hem preferit mostrar el nostre rebuig a la producció alimentària real, ja que no encaixa amb la nostra imatge de postal. Un rebuig que hem traslladat sense masses manies a les persones que realitzen aquesta activitat.
Des de l’arrogància urbana hem fet els possibles per aconseguir que la nostra mentida esdevingués realitat. Des de fa anys que estem treballant per reduir o posar en risc els nostres recursos per produir aliments. Som els primers de classe a Europa en zones protegides. Hem estat capaços de limitar fins a extrems difícils d’entendre els potencials del Segarra- Garrigues, una inversió de 1.500 milions d’euros. Prioritzem les zones agrícoles productives per la ubicació de plaques solars, encara que siguin de regadiu, ja comprarem els aliments a un altre país. No conec cap altre país del món que no consideri una prioritat estratègica la producció d’aliments. Nosaltres sí, és un sector insignificant.
Francesc Reguant
Membre d’Agropres i President de la Comissió d’Economia Agroalimentària del Col·legi d’Economistes de Catalunya
