Tres enunciats diferents per parlar del mateix tema: els nostres pobles es moren, l’agricultura i la ramaderia van tancant explotacions i la gent jove percep la vida en nuclis grans com el desideràtum de la qualitat de vida. Aquesta situació s’ha anat creant al llarg de varis anys, però, com que ara tot va tant ràpid, poder son menys anys dels que podríem pensar. Foto: I. F.
El cens agrari era l’any 2002 de 37.503 i l’any 2021 va ser de 20.609. Es a dir, en 19 anys, el cens de població agrària havia baixat en 16.894 censats. Les terres que conreaven o bé s’han deixat ermes o han passat a altres mans per mor de fer estructures més grans.
Tant la anàlisis de la davallada de població com l’envelliment dels que encara hi son, han estat estudiats en profunditat. No hi entrarem. El que si voldríem es posar de manifest que en cap lloc hem vist reflectit un concepte important: el canvi de mentalitat i d’hàbits de vida. El drama es que en pocs anys han desaparegut o reduït serveis: transport públic, entitats bancàries, farmàcia, guarderies ( si es que existien ). A l’hivern a les 6 es fosc, les temperatures son baixes i la factura de la calefacció i l’electricitat son més altes; més d’un vehicle es imprescindible si la família no es unipersonal, i la soledat… aquesta soledat que no se supera fàcilment.
El desert alimentari pot ser un fet en determinades poblacions, a menys que sigui un municipi que ha esdevingut turístic i aleshores els caps de setmana pateixen invasions ferotges que, irònicament, son les que permeten mantenir obertes les botigues existents al poble. Si neva, la carretera comarcal serà de les darreres que s’obriran. Val a dir que, darrerament sembla que en el tancament de les carreteres s’ha millorat.
Quan un jove ha deixat el poble per anar a estudiar a una gran ciutat, es difícil que torni . Ha descobert les avantatges de la ciutat malgrat que, quan hi es, es pugui queixar del soroll, de les pudors, del temps que es perd en els desplaçaments, del car que es la lloguer , i un llarg etcètera que, de tota manera, no fa que es plantegi tornar. L’única excepció que pot haver-hi es la d’aquell jove que està lligat a la terra, aquell que la família te una explotació ramadera. Es l’activitat que realment fixa la gent en el territori.
La particularitat d’aquest darrer es que, convençut de que la seva activitat està íntimament lligada al territori, que s’estima la terra, que la mira amb perspectiva de futur i que està convençut de que el Medi es te que cuidar, mimar, obtindré el rendiment de la mateixa amb perspectiva de futur, que es un bé delicat i que, per tant, te que ser curós amb el que fa o deixa de fer.
La mentalitat d’alguns urbans, conservacionistes a ultrança, tindrien que entendre que si hi ha quelcom a conservar es per que generacions s’han preocupat de cuidar-la. Entenem que el canvi climàtic es molt preocupant, però no per això es te que criminalitzar l’activitat de petites empreses que han fet del Medi el seu mitjà de vida.
La conservació de la fauna salvatge no es pot fer malgrat els agricultors i els ramaders. Voler convertir el camp en un reducte de la fauna salvatge ja es una realitat. Son moltes les espècies que han proliferat com a conseqüència de l’abandó de moltes i moltes hectàrees de territori que s’han convertit en salvatges.
Sens cap dubte el despoblament es un repte. Es te que començar per retornar els serveis que havien existit i han desaparegut. Conservar i repoblar amb criteri de continuïtat a llarg termini. Mantenir les estructures productives actuals i la creació de noves empreses que puguin garantir llocs de treball als joves.
L’ecologisme ja es una religió de vell entubi per qui cultiva la terra i les explotacions extensives. No es pot demonitzar més als agricultors i ramaders. Aquests si que es queden al territori.
Rosa March, presidenta d’Agroprés
