Hauríem de començar a prendre consciència que darrere de les explotacions agroramaderes hi ha persones, hi ha famílies i hi ha sentiments.
M’explico:
Als pagesos i pageses se’ls acusa de contaminar, se’ls acusa de ser els principals causants del canvi climàtic, ara se’ls acusa de provocar els incendis d’enguany (quan són els primers interessats en què no cremi ni una hectàrea i són els primers a arribar per apagar-los), se’ls exigeixen pràctiques mediambientals molt estrictes que encareixen els costos mentre importem sense escrúpols aliments que no han aplicat la mateixa normativa (però com que han malmès el medi ambient d’un altre continent no importa, com si el món no fos una unitat mediambientalment parlant), etcètera.
Fins aquí sembla un debat televisiu d’uns a favor i els altres en contra, sense més conseqüències, com qui defensa el Barça o el Madrid.
El que no queda clar a la societat, als polítics i tampoc a les administracions és el següent:
– Produir fruita per sota del preu de cost és desmotivador i frustrant per qui la treballa.
– Estar pendent cada tarda dels incendis del teu voltant provoca por, angoixa i insomni.
– Veure cremar la teva collita, casa teva, coberts, maquinària… és trist i genera un sentiment molt fort d’impotència.
– Matar 34 vaques i 14 vedells de la teva explotació per un resultat dubtós de tuberculosis (cas real i actual al Solsonès) causa ràbia i alhora depressió per a qui cuidava cada dia aquests animals.
– I per últim, rebre la persecució de l’administració i els mitjans pel sol fet de defensar la teva terra i la teva professió pot arribar a provocar la mort.
Aquesta setmana ens despertàvem amb la tràgica notícia del suïcidi de David Lafoz, pagès de l’Aragó i activista agrícola. Els grups de whatsapp, l’Instagram n’anava ple… als principals mitjans de comunicació res.
Es va suïcidar després de publicar: “Lo siento por despedirme de esta manera tan cobarde pero no aguanto más presión, no aguanto estar discutiendo todos los días con gente, no aguanto más inspecciones de hacienda y de trabajo, no aguanto trabajar 18 horas para no vivir”.
La frase i la imatge posaven els pèls de punta. Però més de punta els hi posen la no resposta de la classe política i de l’administració davant d’aquesta desgràcia en la qual és evident que hi tenen responsabilitats.
L’Administració hauria d’estar al servei de la societat per garantir-ne l’estat de benestar i no fer exactament el contrari.
Els pagesos haurien de poder fer la seva feina sense estar sempre al punt de mira, ni sempre jutjats, ni sempre assenyalats.
No hauríem d’oblidar, per enèsima vegada que ho repetim, que tots mengem com a mínim tres vegades al dia i que sense ells tenir un plat a taula seria més car i sobretot menys sostenible (tenint en compte que alguns pensen que la solució és importar-ho tot).
A més, la pagesia viu tota aquesta situació de persecució envoltada d’unes suculentes ofertes que et proposen el següent: queda’t a casa que nosaltres t’instal·lem plaques solars i tu sense fer res ja tens un sou assegurat. Un sou sense fer res sí, però ni aliment pel teu país, ni treball pels teus fills i filles d’allà on s’havia alimentat tot el teu arbre genealògic. Molts pagesos ho rebutgen i no els hi agraïm prou.
Ser pagès o pagesa és més que una feina, és més que una professió, i aquest sentiment i aquesta passió no es pot entendre fins que no la veus o la vius de ben a prop. És per això que n’hi ha (només cal mirar les estadístiques de França) que prefereixen perdre la vida abans que haver de deixar de fer el que els hi dona!
Si no els entenem, si no hi empatitzem i veiem que no són sols un número d’explotació sinó que són persones, tan apassionades pel que fan que no conten la jornada laboral (si no no en quedaria cap), ens quedarem sense pagesia i sense ella també sense territori, medi ambient, aliments i recursos naturals.
Està a les nostres mans canviar l’enfocament, però si badem gaire haurem arribat tard.
