Article de Jordi Sala i Casarramona
President ICEA
Aquest any esta sent un exercici dur per la rica i acomodada Europa comunitària. L’handespertat sobtadament d’un agradable son. Una ciutadania acostumada a tenir com a mitjana un nivell de vida confortable i sense massesproblemes, veu de cop i volta una inflació disparada, que li demanen estalvis energètics i que lianuncien possibles restriccions, que sigui curosa amb l’ús de l aigua per la sequera que afecta ala major part de continent, i que ja esta portant a talls en els subministraments d’aigua en els països del Sud , i problemes de sequera i fins i tot en la navegació fluvial en les terres meshumides. I el preu dels aliments no para de pujar.
Canvi climàtic, conflictes bèl·lics presents o possibles, dependència energètica i alimentaria,estan portant la incertesa i a tenir que fer una reflexió de fons sobre el que s’ estava fent i comes feia.
Economia, sostenibilitat i qualitat de vida i benestar social, tornen a ser les tres potes d’ undifícil equilibri.
Sempre hi ha el recurs a la dita que tot problema genera una oportunitat. I amb una visióoptimista es pot dir de la crisi en l abastament petroler i de gas, ja esta forçant un impuls aldesplegament de les renovables, si be, transitòriament i mentre aquestes no siguin realmentoperatives, s’obren debats, com possibles moratòries en el tancament de nuclears, o el retornprovisional a fonts ja descartades com pot ser el cas del carbó, i porta incògnites sobre quines
poden ser les conseqüències polítiques i socials de l encariment de la factura o de futuresrestriccions.
Del resultat de una alta dependència energètica de països tercers. Europa n ha tret una lliçó: No pot passar el mateix amb el aprovisionament alimentari. Per tant cal una acuradaplanificació que compatibilitzi un ràpid desplegament de les energies netes amb la preservacióde terres fèrtils agrícoles, que a la vegada veuen la seva productivitat amenaçada pel canviclimàtic i la creixent desertització.
Tot això porta a un trencaclosques que difícilment te solució si no revisem alguns principisdoctrinals mantinguts fins ara. La necessitat de fer una mirada diferent del territori. Veurequins espais tenim buits o infrautilitzats, estructures que poden compatibilitzar el seu aspectefuncional amb ser una font energètica o alimentaria, i fins i tot repensar la política delssantuaris naturals, fins ara del tot intocables, per procedir a una anàlisis mes rigorosa de cadacas i veure com poden contribuir a la transició energètica, a la major sobirania alimentària, tot
preservant els valors mediambientals que els defineixen .
En el cas català seria bo revisar a fons la política forestal. Ja no estem als anys 60 on lamecanització va impulsar la colonització de zones forestals o productivament bastantmarginals, i que va portar a unes polítiques forestals totalment proteccionistes amb la arribadade la democràcia. Ara patim la situació inversa: una expansió i continuïtat de les massesforestals, amb un baix nivell de gestió que constitueixen fins i tot un perill. I una legislaciócontinuista altament proteccionista en aquest aspecte per la que qualsevol petita actuació, rompuda, o recuperació de terrenys agrícoles recentment abandonats, sigui un autènticviacrucis. No cal dir si es proposa actuar en terrenys forestals com una de les possibilitats en eldesenvolupament d’alguna infraestructura de necessària. Sense oblidar que la excessivadensificació arbrada en la capçalera de alguns rius , junt amb el regim irregular de pluges, nofan sinó augmentar l’ estres hídric de les masses fluvials.
L’entorn esta canviant ràpida i profundament, i malgrat això la tendència es continuar fent elmateix, Hi ha una gran resistència al canvi i s’opta per continuar donant peu a teoriessimplificadores, sense tenir capacitat per oferir un nou discurs i un marc d’actuació mesadaptat a les noves realitats.
Quan acabarem de despertar?
