Fa unes setmanes, vàrem assistir a Catalunya a una rica polèmica arran de la previsible creació per part del Parlament de l’Agencia Catalana de Protecció de la Natura on hi havien col·lectius que demanen la seva rapida aprovació, d’altres llur modificació i uns altres la retirada de la proposta de llei.
S’ hi van posicionat al respecte des de col·legis professionals, a entitats agràries, grups ecologistes, o ajuntaments i fins i tot les grans organitzacions empresarials.
Una participació tant activa per part de la societat civil davant una proposta legislativa, en principi s’ha d’entendre com una mostra democràtica, on els diversos grups de interès manifesten opinions diverses i aporten propostes dignes de ser estudiades.
Tanmateix en aquest cas, hi han elements que fan pensar que el tema es mes complex del que sembla a simple vista. Perquè sinó una proposta en principi tan anodina, com seria el traspàs de les competències de una direcció general a una agencia publica per agilitzar el funcionament i poder obtenir mes recursos, va aixecar tanta polseguera?
Al meu criteri per dos aspectes que no son menors:
El primer per una malfiança les intencions reals de la llei. La nova Agencia que tindria que ser un mer instrument per facilitar el que ja es fa, es plantejava per part dels seus mes abrandats defensors, i així consta en algun dels escrits de recolzament publicats, com l’organisme que imposarà el que ells tenen com ideari mediambiental pel país. Els detractors hi estaven en contra perquè temien precisament que això sigui veritat. I queden els que demanaven una reflexió prèvia sobre com s’estan enfocant els temes de conservació a casa nostre atenent als recursos esmerçats i als resultats obtinguts.
Segon: Si analitzem qui es va posicionar en un cantó i qui en un altre, veiem que a grans trets hi han dos grans grups, ecologistes de rel urbana i institucions de caire rural. Es a dir sura una divisió subtil del país que sempre s’ha volgut evitar, però que de facto hi es, i que amb la dinàmica econòmica, tecnològica i demogràfica que estem vivint, de una manera imperceptible però constant es va engrandint i que algun dia, per un tema potser banal pot sorgir amb força.
I que ens porta també a dues conclusions:
Primera: Defensar la natura i recuperar la biodiversitat tindria que ser una política prioritària a casa nostra, un tema de País. I la millor política per fer-ho es conscienciar a la població, crear complicitats i obtenir una plena comunió de tots els ciutadans amb els objectius a complir.
Fiar-ho a un ens administratiu que neix amb significatiu rebuig de qui viu i treballa en plena natura, i gestiona la major part del territori no sembla ser la millor proposta.
Segona: Cada crisi te a casa nostra uns clars guanyadors i perdedors, també a nivell territorial, i així veiem com comarques senceres es van debilitant. Els efectes la crisis del 2008 mostra clarament aquesta dicotomia en la recuperació. No nomes la recuperació ha estat molt menor en les zones ja desfavorides , si no que han vist minvat serveis, com els bancaris per posar un exemple. Amb la envestida del Covid 19, també s’ha posat de manifest les distintes possibilitats del teletreball en funció de les infraestructures de telecomunicacions en cada indret.
Elements tots ells que ens haurien de fer pensar, si no caldria una reflexió en profunditat sobre el model de governança territorial que tenim , si volem una Catalunya mes socialment cohesionada i territorialment equilibrada.
Jordi Sala Casarramona, soci d’Agroprés i president de la ICEA
