El foc s’ha apagat. Ara queden les cendres. Cendres que trigaran a marxar de la terra, que poden provocar torrentades i erosions, però que més senyals i dolor provocaran en les persones afectades.
Quan hi ha un incendi d’aquestes dimensions: Montserrat, Berguedà, Empordà, Terres del Ebre… mentre crema i uns dies després ho donaríem tot per tal de pal·liar els resultats del desastre.
Però… hi ha un problema de fons que ja fa molts anys es va detectar i que arrosseguem sense posar-hi remei: Com evitar els incendis o minimitzar els seus efectes.
La fórmula no es magistral. Es senzilla, real i possible: l’activitat agrícola i ramadera. Veien les imatges aèries hem pogut constatar que les terres conreades, si els voltants estan cuidats, son els tallafocs més eficaços. Els ramats, pasturant els camps i el sotabosc, son els millors aliats de les tasques silvícoles que s’hagin pogut fer.
Per que, tot plegat, no som capaços de mantenir aquestes activitats que havien conservat al llarg del temps un país?
Aquests dies passats tothom hi ha donat el seu parer i curiosament, la gent que està en el territori ha coincidit: l’escassa rendibilitat ha dut a l’abandonament dels conreus. Encara que sembli inversemblant fa falta recordar que una explotació agrícola i/o ramadera no s’improvisa. La jubilació o la defunció comporta abandons. No hi ha relleu. Ni a nivell de família ni d’arrendadors de terra.
Aquesta feina te un component vocacional. La teòrica es pot aprendre a les diverses escoles que existeixen. La pràctica vol temps. No es una feina repetitiva com d’altres. Hi han mesos de més o menys feina, però la calor i el fred no te’l treu ningú.
Pocs guanys per tant d’esforç. Camps abandonats, boscos creixent al seu albiri. Dol al cor al mirar-los. Impotència per que els diners no arriben per netejar-los, feixes abandonades per dificultats per conrear-les, abandó a tot el voltant…
Encara hi ha qui es pugui creure que no existeix un sentiment de frustració al mirar al voltant?
Molts joves troben feines que els allunyen de la terra. Els pares i els avis pensen que, encara que sigui a estones, poden seguir conreant la terra i recollir els fruits. Mica en mica es guanya menys per que la terra no dóna, no es fan inversions, no es poda com abans, no s’adoben els camps per que costa diners…
Alguns opten per integracions: pollastres, porcs… però els ramats van desapareixent per que no paga l’esforç… El sotabosc, a força de no pasturar-lo es va tornant impenetrable, les herbes mes dolentes, els claps més escassos, les cabanes i els corrals van caient…
Es hora de que tots prenguem consciència de que l’abandó de la terra es cosa de tots. El camp no es allò que forma part del paisatge, sino allò que el conforma. No es tant sols un lloc per anar d’excursió, sino quelcom viu que cal conservar.
Demanem, dons, una mirada més realista, més constructiva. Si l’home va conformar el paisatge i l’entorn, ara es també l’home i la societat, la forma de viure, el canvi de valors, la manca de rendibilitat, l’exigència del consumidor en els preus, el poc valor que es dona als productes de proximitat…..
Es hora de que s’apliquin les fórmules que coneixem d’altres incendis per que no es tornin a produir. Que les bones intencions durin uns quants anys per poder tenir un futur que no siguin cendres.
Rosa March, presidenta d’Agroprés
