Ara que estem apunt d’entrar en la sisena setmana de confinament, em queda poc temps entre cursos online (màrqueting, comercialització), webiners diversos (com alumne i/o professor), assessories telemàtiques (producció, benestar animal, disseny tecnopedagògic), teletreball (màrqueting editorial), visitar alguna que altra granja (portar medicaments, pinso, etc.). Després de complir amb totes les obligacions professionals gràcies a la meva meravellosa carrera (veterinari) em queda una mica de temps per dedicar-me a reflexionar, si les nenes de casa m’ho permeten és clar.
Queda molt clar que les nostres vides actualment han patit un daltabaix molt fort, que sense cap mena de dubte hem hagut d’abandonar la nostra zona de confort (els que ens ho podíem permetre). I això ens hauria de servir per plantejar-nos la vida d’una altra manera.
Començant pel més bàsic però a l’hora més important: com viurem? i què menjarem?
Per contestar-me aquestes dues interrogants he hagut de revisar un parell d’articles que vaig escriure ja fa molts anys, en aquell moment molts pocs els varen entendre, dos articles que fan referència això que tantes vegades hem defensat els professionals del camp.
La nostra contribució a l’ambient i a la societat
En un paràgraf comentava… “Si consumim productes d’origen, els denominats Productes de la Terra. No només estem contribuint al sector productiu, sinó que també estem ajudant a que els camps, granges, horts, boscos… del nostre país, es mantinguin”.
I continuava…. “A tots ens agrada gaudir del cap de setmana al camp. No sé si alguna vegada heu pensat que hi ha moltes persones que treballen directa o indirectament per a que nosaltres poguem gaudir de les nostres riqueses naturals i els seus productes. D’altra banda, quan desagreguin les explotacions, ja sigui per la legislació cada vegada més restrictiva, pels preus tant baixos que es paguen als productors… Què menjarem?”
La primera conclusió en aquell moment era: “Que la societat intenti consumir aliments barats en aquests temps de crisis, és molt comprensible. Però una altra cosa és, que els comprem sense que ens importi gens ni mica d’on vénen. Comprar ‘bo, bonic i barat’és pa per avui i fam per demà. Quan comprem productes a un preu per sota el cost de producció, més barats, productes que s’han portat de fora, On van a parar aquests diners que paguem?”
La segona que avui cobra més rellevància encara….“Que bé que aniria, que aquests diners els cobressin els nostres productors. Realment de què ens serveix comprar la fruita, un bistec o unes costelles de porc a baix cost, si aquests diners van a parar a un productor de fora? Som realment conscients que si aquests diners es quedessin a casa, serien pels nostres veïns? Possiblement, els mateixos que porten els nens a la mateixa escola que els nostres fills”.
I més interrogants:
- Què passaria amb l’ecosistema si desapareixen les granges?
- Què passaria amb els paisatges si els productors haguessin de deixar de cultivar els camps? Què passaria si els productors forestals abandonessin els boscos?
- Què passaria amb el meu negoci, sigui quin sigui. Si el negoci del meu veí hagués de tancar?
- Honestament em sembla que ens cal reflexionar molt més sobre aquest tema.
Així acabava en el seu dia aquest article, mai em vaig imaginar que escriuria una segona part per una raó tan bestia com la que estem patint. En un moment en que ens transmeten la pandèmia en viu i directe per tots els canals possibles i on tenir la informació del rècord de defuncions diàries és la informació més prioritària. Una desgracia mundial que ha posat de manifest clarament que ni les granges, ni els seus animals contaminen l’ambient, i que els productors i els seus tècnics no son els criminals als que una part de la societat assenyala com responsables del canvi climàtic. Crec que és molt important fer altres reflexions, en el meu cas dues:
“Nosaltres mengen el que ens dona la nostra mare terra i els responsables de la seva destrucció som tots plegats com a societat. Els responsables directes, ja us podeu imaginar qui son”.
“Les armes no ens serveixen per res, no podem atacar, conquerir altres països, per a què? Si per desgracia estan pitjor que nosaltres. Què volem aconseguir?. Tampoc ens protegeixen de res, el virus és aquí i es combat d’un altre manera. Per cert, a primera línia hi ha molts als que espero i desitjo, quan passi tot això no els deixem oblidats”.
Per acabar només una última cosa, cada dia que passa em reafirmo més en certes creences dels meus avantpassats. Sí, els eren aborígens, ignorants i sacrificaven vides humanes, però ells tenien molt clar a qui adorar.
Sense el Sol i la Terra no hi ha aliments, per tant, sense el Sol i la Terra no hi ha vida.
Marco A. Jacho López, Veterinari. Vocal de la Junta Directiva d’AGROPRES