Fa uns dies llegia les primeres conclusions de l’estudi elaborat recentment, per encàrrec de la Comissió d’Agricultura (Comagri) del Parlament Europeu, titulat ‘The challenge of land abandonment after 2020 and options for mitigating measures’ (‘El repte de l’abandonament de terres després de 2020 i les possibles mesures per mitigar els seus efectes’). Foto: I. F.
Entre aquestes conclusions una diu que “entorn del 30% de les superfícies agrícoles de la Unió Europea (UE) dels 27 corren un risc, com a mínim, moderat d’abandonament de la terra, i podria arribar als 5 milions d’hectàrees el 2030, equivalent al 2,9% de la Superfície Agrícola Útil (SAU) vigent (173 milions d’hectàrees)”.
Segons el mateix informe, aquestes superfícies es donen en gairebé la meitat dels Estats membres de la UE i els països que es veurien més greument afectats per uns majors nivells d’abandonament de terres (prop del 30% de les zones de risc alt o molt alt) són Àustria, Xipre, Estònia, Finlàndia, Grècia, Letònia i Romania.
Les zones marginals, les muntanyes, les illes, les zones costaneres i les regions poc poblades es veuen especialment afectades per aquest fenomen, segons l’esmentat estudi. La prevalença d’un risc baix i alt d’abandonament de terres de cultiu, cultius permanents i pastures no depèn en particular del tipus de coberta terrestre, sinó més aviat de la geografia.
En canvi, les superfícies agrícoles heterogènies es veuen afectades per un risc alt amb independència de la seva ubicació o geografia. La complexa combinació d’elements que impulsen l’abandonament de terres, confirmada pels estudis de casos efectuats, revela l’existència d’una xarxa interrelacionada de factors biofísics, agrícoles, estructurals, de mercat, regionals, institucionals i estratègics.
Tot i l’ampli ventall de factors, els problemes de gestió i l’adaptació estructural segueixen sent les principals forces que impulsen l’abandonament de terres. Encara que aquest abandonament pot tenir efectes ambientals nocius, que podrien suposar una amenaça per al futur dels hàbitats semi-naturals, per a la qualitat de terra agrícola d’alt valor natural, per als corredors verds que uneixen els espais de la xarxa Natura 2000 i per als paisatges d’importància cultural, al mateix temps, també pot tenir resultats beneficiosos, per exemple, en la preservació de la biodiversitat i els hàbitats.
Al respecte, si bé és cert que les eines d’actuació de la Política Agrària Comuna (PAC) -les intervencions- poden contribuir a mitigar l’abandonament de terres i ser, en general, positives, també ho és que les repercussions d’aquestes eines en els canvis d’ús de la terra, la concentració de la producció i les tendències d’abandonament difereixen entre els diferents tipus d’explotació i sectors productius.
Així, encara que els mecanismes del primer pilar poden, mitjançant el suport a la renda i a la competitivitat agrícoles, reduir l’abandonament, és cert que una orientació inadequada, el fet que les explotacions agrícoles grans rebin una major proporció d’ajuda financera que les petites i mitjanes, i la manca d’ambició ambiental, podrien donar lloc a un major nivell d’abandonament de terres.
Les mesures del segon pilar (Desenvolupament rural) estan més orientades a afrontar els problemes territorials, a satisfer les necessitats de les zones rurals marginals i remotes i a integrar l’agricultura i la silvicultura en l’economia rural, mitjançant el suport a la diversificació, la innovació i les activitats de valor afegit.
Una altra de les conclusions de l’informe és que les actuals tendències d’abandonament de terres es veuran agreujades per factors externs (canvi climàtic, globalització dels mercats, crisis sanitàries com la Covid-19, etc.), sobre els quals els agents tenen poca influència, però que repercutiran de manera considerable en el canvi d’ús de la terra.
Entre les eines d’actuació dirigides a alleugerar els efectes d’aquests factors externs i a influir en els altres factors que impulsen l’abandonament de terres s’inclouen la millora de les condicions d’explotació (programes d’educació i formació, més seguretat financera, un llindar més sota per ajudar les petites explotacions agràries, noves fonts d’inversió i un accés més fàcil a la terra).
Així mateix, un suport a les zones amb limitacions naturals més adaptat, per tal de fer front a el risc d’abandonament de terres, així com mesures relacionades amb la silvicultura i el medi ambient, que s’han d’ajustar a les vulnerabilitats de les diferents regions, i els serveis rurals d’interès general i inversions en infraestructura rural, que s’han de desenvolupar aprofitant les sinergies entre els diferents fons estructurals i d’Inversió Europeus (Fons EIE) i entre les polítiques d’ús de la terra i de desenvolupament regional.
El present estudi de la Comissió d’Agricultura del Parlament Europey ofereix una visió general de l’evolució que pot seguir l’abandonament de terres a la UE d’aquí al 2030, la seva trajectòria històrica i l’estat actual de la qüestió.
Basant-se en treballs de documentació i estudis de casos, aquest projecte d’investigació analitza els factors impulsors i els efectes d’aquest fenomen, estudia les mesures de mitigació que s’han d’aplicar a través de les polítiques de la UE, en particular la PAC, i descriu diferents hipòtesis sobre els canvis d’ús de la terra, utilitzant com a variables el canvi climàtic, la globalització dels mercats i una important crisi sanitària.
Jesús Domingo, soci d’Agroprés
*L’estudi complet està disponible en anglès a: https://bit.ly/39ElcFJ.
