Des de fa molt temps penso que nosaltres els professionals, en el meu cas els veterinaris, hauríem d’abandonar una mica la costum d’intentar ser sempre politicament correctes.Foto:Marco Antonio Jacho López
Crec que és el nostre deure posicionar-nos davant un fet francament preocupant. Una petita part de la societat (ecologistes, animalistes, vegetarians, vegans, etc.), ens vol imposar la seva filosofia de vida, a partir d’exigir normatives molt restrictives al sistema productiu intensiu.
Una part de la societat, amb tot el seu dret, expressa la seva total disconformitat amb el nostre sistema productiu actual (producció intensiva), disconformitat en la meva opinió, que ve des de la manca de coneixement i sense cap anàlisi soci econòmic (no son conscients de la realitat), i se’ns acusa pràcticament de delinqüents (contaminadors del medi ambient, maltractadors d’animals, etc.).
Són els mateixos que demanen treure les vaques de les muntanyes i els boscos, alterant totalment l’ecosistema. Són els mateixos que aplaudeixen la creació de parcs solars i eòlics, que destrueixen la flora, fauna, i el paisatge (la fi no justifica els mitjans). Són els mateixos que ens prohibeixin tatuar, però ells es tatuen (no és que vulgui fer-ho, hi ha sistemes més pràctics). També censuren el tallar cues, però ells es posen pírcings, i es fan dil.latacions (sí, ells poden triar, els animals no).
No vull de cap de les maneres fer befa, ni criticar aquestes persones, tot el contrari. Crec que aquesta part de la societat necessita formació, necessita entendre certs conceptes. I per tant, la gent que estem al sector, i no oblidem, vivim d’aquest sector, hem de fer molta pedagogia.
Sé que em diran que aquests col.lectius tenen estudis que recolzen les seves demandes. Sí, potser sí. Però son contrastats? Quines universitats o investigadors públics o privats recolzen aquests estudis? Heus aquí un dels nostres grans problemes. Ells tenen estudis, nosaltres no.
Nosaltres, el que tenim son estudis dissenyats i desenvolupats per convèncer a tot el nostre sector de que les normatives estan ben fetes. No fem estudis tècnics, objectius, seriosos, per en base a aquests estudis, demanar que es facin les normatives.
D’altra banda, crec que els col.lectius que he mencionat abans són molt necessaris, perquè el sector crític pot ser un gran avalador de la nostra professionalitat. De fet, tenim més coses en comú del que pensen. A tots ens preocupa la salut, el benestar…, però no només dels animals, també de les persones.
Quan parlo de salut i benestar, penso en què pot passar si posem palla als animals que criem sobre l’engraellat? Que passarà si deixem de tallar cues? No es mossegaran més?
Ultimament em preocupa i molt que la Comissió Europea vegi amb bons ulls eliminar les gàbies en animals de granja. Penso: una altra vegada haurem d’aprendre amb els diners dels productors. La societat, si més no una part d’ella, s’ha preocupat per saber que va costar adaptar les granges de porcs a la normativa de benestar animal. I no estic parlant únicament de diners.
Crec que no deu ser fàcil fer una llei de benestar animal, però tampoc és fàcil adaptar les granges a la normativa. Tot el contrari, difícil i molt car.El que sí és molt fàcil, és ordenar que es treguin les truges de gestació a patis i després busca’t la vida per fer que mengin el que toca, quan volen elles i que no es barallin. Amb aquest comentari no vull que es pensi que no estic d’acord i no recolzo la normativa de benestar animal. Una de les grans coses que ens ha permès aquesta normativa és que ens ha fet tornar a tenir en compte als animals, a millorar el nostre maneig, a fer servir d’una forma més adequada els medicaments.
No hi ha cap excusa per provocar patiment a un animal durant tot el procés productiu. Nosaltres, els tècnics, tenim la responsabilitat de fer entendre a tots plegats, que a les granges no només criem porcs, munyim vaques, o fem ous. A les granges produïm aliments. A la societat el que l’hi hauria de preocupar és exigir uns aliments sans i segurs. Estiguin fets amb el sistema productiu que sigui, evidentment complint amb les normatives vigents (moltes vegades no sabem ni d’on venen els productes).
Per tant, demano des de la meva humil posició de veterinari de camp, que si l’Administració en el seu moment es va preocupar per ensenyar-nos (cursos de formació) a produir amb benestar, que ensenyi també a la societat que la producció d’aliments no és gens barata.
Marco Antonio Jacho López, veterinari col.legiat 3160 de I’l.lustre Col.legi de Veterinaris de Barcelona.Soci d’Agroprés
