Article de Jesús Domingo Martínez.
La guerra desencadenada per la invasió russa a Ucraïna té una dimensió diferent respecte a altres conflictes: si en algun racó llunyà del planeta dos o tres països es disputen un tros de frontera selvàtica, els trets no interrompen el comerç internacional i “la vida segueix”. Les bombes russes, però, cauen, avui mateix, sobre una enorme cistella de pa. I el món mira: és el pa…
És molt important tenir en compte que Rússia i Ucraïna produeixen, de conjunt, el 28% del blat que s’exporta en l’àmbit mundial, des de sempre s’ha considerat Ucraïna el graner d’Europa. Però la incertesa provocada per la invasió a una zona tan neuràlgica transcendeix la geografia ucraïnesa i porta altres males noves, com que diversos països, exportadors tradicionals d’aliments, han pres nota i estan restringint les vendes a l’exterior, tant de determinats productes alimentaris com d’ensums agrícoles.
És el cas que Turquia ha suspès l’exportació de carn, oli vegetal i blat de moro; Indonèsia ha tancat l’aixeta de l’oli de palma i l’Índia, segon productor mundial de blat, ha aturat la seva exportació, ja que la intensa onada de calor que ha patit el país ha fet malbé els cultius de cara a les properes collites. La incertesa provocada per la guerra ha portat diversos països a suspendre l’exportació d’aliments i ensums agraris essencials (adobs).
Conjugats aquests factors, la situació mundial de l’alimentació amenaça de ser un tornat força 5 dins d’un huracà estilKatrina, i són les cases més febles les que més s’ho sentiran. Almenys 36 països que obtenien la meitat dels seus subministraments de blat de les exportacions ucraïneses i russes no tenen gaires més portes que tocar. Diversos són Estats ja molt aclaparats per guerres civils, com Síria, Iemen, Somàlia i la República Democràtica del Congo, per la qual cosa estan en greu risc de fam.
Una tènue esperança sembla que arriba de la riba occidental de l’Atlàntic. Potser, com sosté un equip d’investigadores de la Universitat d’Illinois i d’un institut agrícola argentí, la guerra a Ucraïna impulsi l’Argentina i el Brasil a expandir encara més decididament la producció de blat.
L’exercici en ascens d’aquests grans productors de grans és una bona notícia per als països d’un continent que és el primer a venir al cap quan s’esmenta la possibilitat d’una fam: Àfrica. Encara que hi ha diferències: pel blat del Brasil caldrà esperar encara una mica per veure grans volums. El gegant sud-americà, major exportador mundial de soja, carn de boví, sucre, cafè i taronges, està enlairant-se fins i tot en el cultiu de l’esmentat cereal, els alts preus del qual han començat a seduir els productors locals, que esperen arribar als 11 milions de tones aquest any (40% més que el 2021).
Crisi alimentària de 2008, similituds
Les dificultats i preocupacions al voltant d’aliments tan bàsics com el blat i altres tenen punts de contacte amb la crisi alimentària del 2007-2008. En aquell moment, uns preus del combustible a l’alça –com avui, amb Rússia usant-los com a arma de pressió– van propulsar els preus dels cereals, que es van disparar a més, com en el cas del blat de moro, per l’interès creixent que despertava la feina en la producció de biocombustibles.
Així mateix, grans exportadors de grans, principalment d’arròs, com l’Índia i el Vietnam, van decidir en aquell moment deixar a casa la producció, cosa que va causar que, respecte al disponible al mercat mundial, s’efectuaren compres de pànic, la cotització del producte pugés i alguns es quedaran amb la mà estesa.
L’ús de terres que avui estan en guaret a Europa podria contribuir a alleujar les tensions alimentàries.
A diferència de llavors, però –i això és el greu–, no hi havia un conflicte entre una superpotència nuclear i un país molt més petit en una zona tan important per a la producció de cereals –tant de consum humà com de pinso animal– i per al trànsit comercial. Fins al febrer passat, les condicions meteorològiques i algun exabrupte social dictaven cap a on anava l’agulla dels preus, però la guerra del Kremlin ha inutilitzat els ports comercials ucraïnesos al Mar Negre, provocat un èxode de treballadors i desestabilitzat el context rural per temps indeterminat.
Ara, a Ucraïna ningú sap si es podrà collir a l’estiu, ni sembrar posteriorment, ni si quedarà algú que colli o planti en un camp pel qual es mouen les cadenes dels blindats, cauen bombes i se sembren mines. A més, en anul·lar-se tot contacte comercial amb l’agressor, els fertilitzants, dels quals Rússia i el seu aliat Bielorússia són grans productors, han sortit de circulació, cosa que es pot fer sentir amb força… a Argentina i Brasil, destins tradicionals del producte.
Hi ha possibles mesures d’alleujament?
A l’abril, en un podcast sobre la inseguretat alimentària derivada del conflicte, dos experts de la consultora McKinsey, DanielAminetzahiNicolasDenis, demanaven no repetir errors. Una de les mesures seria el cereal que es fa servir en la producció de biocombustibles, que de moment es podria redirigir a la xarxa de consum. “El 18% del blat de moro en l’àmbit mundial es destina a combustible o productes bioquímics –recordaDenis–, per la qual cosa podríem replantejar-nos aquest equilibri, almenys durant un breu període”.
Altres mesures possibles implicarien utilitzar les terres potencialment cultivables, que avui estan en repòs “especialment a Europa” per motius de preservació ecològica. “Hem reservat –diu– el 10%, el 15% de les terres en guaret per a fins de biodiversitat. Podríem accedir-hi temporalment”.
També proposen, mentre escassegin els fertilitzants, fer-ne un ús més racional, i si la crisi s’estén, recórrer a les reserves estratègiques d’aliments. Segons càlculs, només la Xina tindria emmagatzemat en aquest moment el 69% del blat de moro de tot el món, el 51% del blat i el 60% de l’arròs. Però a Pequín, de moment, de l’únic que ha parlat el president Xi Jinping és “incrementar reserves”, res de fer-les servir per alleujar l’absència del blat ucraïnès i rus.
Costa, no obstant això, entendre que en aquestes greus circumstàncies hi hagi ramaders, amb elevada tecnologia, animals d’alta producció i genètica, que s’estan plantejant seriosament abandonar la producció de llet perquè fa mesos que perden diners, això quan hi ha el risc de patir fams. D’alguna manera, tornem tots el 2008, expectants, com aleshores, de les decisions de dos o tres senyors: un a Pequín, un altre a Moscou, un altre a Nova Delhi…
